Aquest bloc ha estat reconvertit en el diari de les pràctiques de psicopedagogia que realitzo a la UOC.
EDUCACIÓ EMOCIONAL I HABILITATS SOCIALS
dijous, 13 d’octubre del 2011
COMENCEM EL PRÀCTICUM DE PSICOPEDAGOGIA
A partir d'ara i durant tot aquest curs 2011-2012 podreu compartir amb mi les meves experiències en les pràctiques de psicopedagogia. Aniré fent petites aportacions en forma de diari, tant de bó poguem compartir moltes coses.
Hola! he volgut deixar un comentari en un apartat concret del teu blog però no he sapigut trobar la manera de posar-ho??? un gran misteri per mi això de les noves tecnologies.
En fi! com he trobat aquest raconet m'agradaria comentar l'espai de reflexions... sobretot el punt on expliques les tasques i funcions de l'assessor... ja que curiosament jo m'he trobat en el mateix "problema" (si es que el podem dir aixì). En el meu centre de pràctiques jo també he pogut comprobar que l'equip d'assessorament psicopedagògic del centre està més encaminat a la solució de problemes i atenció directa amb nens que no amb la prevenció o millora del context educatiu. Intenció n'hi ha molta però el dia a dia del centre així com la seva manera de funcionar els menja el temps per enfocar la seva tasca d'una forma molt més sistèmica. Jo em pregunto... on està el punt mig entre teoria i pràctica?
Volia deixar-te un comentari sobre la reflexió que fas sobre la responsabilitat dels docents. Crec que el cas que exposes sobre la forma d'actuar d'una gran part del professorat d'on estàs realitzant les pràctiques és el trist reflex de la realitat de molts centres de secundària, on existeixen bastants casos (o almenys, per el que jo he pogut observar i escoltar) de llicenciats que al no poder treballar del que han estudiat busquen com a via alternativa dedicar-se a la docència (però amb escassa vocació). I com jo entenc l'educació, ha de ser vocacional i hem d'estar preparats i formats.
I com exposes, el que succeeix és que es regeixen per la llei del mínim esforç (les meves classes, les meves assignatures, el meu horari...) i culpabilitzant a l'alumnat o al funcionament del centre (com si ells no formessin part del centre) dels fracassos de les seves pròpies actuacions.
També es compleix el famós "Efecte Pigmalión" sobre els seus alumnes. Com són els primers que no tenen grans expectatives sobre els seus alumnes i les seves possibilitats, perquè no estan convençuts del seu treball, els resultats són evidents.
Però la meva reflexió va encaminada al fet que aquesta situació és una realitat bastant generalitzada i un problema que ens podrem trobar bastants de nosaltres. Per això, considero que la nostra labor com a futurs psicopedagogos és convertir-nos en agents de canvi. No actuant com a revolucionaris en contra de la majoria del claustre, ja que podria considerar-se un suïcidi professional, sinó anar creant espais de reflexió sobre la pràctica educativa, realitzant petites propostes (de vegades els canvis es produeixen amb petits pasitos) i buscant les estratègies més adequades per a cada moment. I sobretot, armant-se de paciència, ja que en cas contrari un pot acabar enfadat, frustrat o esgotat per no poder veure els resultats de seguida.
Hola Teresa, Aquest comentari es referex a la reunió del professorat de l'aula oberta. En fas un relat descriptiu. Hagués estat bé que haguessis explicat el teu punt de vista sobre el funcionament de les reunions, el procediment de discussió i d'arribar a acords, p.e. analitzat aquells aspectes més i menys positius i tot fent propostes de millora, si era el cas
Hola! he volgut deixar un comentari en un apartat concret del teu blog però no he sapigut trobar la manera de posar-ho??? un gran misteri per mi això de les noves tecnologies.
ResponEliminaEn fi! com he trobat aquest raconet m'agradaria comentar l'espai de reflexions... sobretot el punt on expliques les tasques i funcions de l'assessor... ja que curiosament jo m'he trobat en el mateix "problema" (si es que el podem dir aixì). En el meu centre de pràctiques jo també he pogut comprobar que l'equip d'assessorament psicopedagògic del centre està més encaminat a la solució de problemes i atenció directa amb nens que no amb la prevenció o millora del context educatiu.
Intenció n'hi ha molta però el dia a dia del centre així com la seva manera de funcionar els menja el temps per enfocar la seva tasca d'una forma molt més sistèmica.
Jo em pregunto... on està el punt mig entre teoria i pràctica?
Hola, Teresa
ResponEliminaVolia deixar-te un comentari sobre la reflexió que fas sobre la responsabilitat dels docents. Crec que el cas que exposes sobre la forma d'actuar d'una gran part del professorat d'on estàs realitzant les pràctiques és el trist reflex de la realitat de molts centres de secundària, on existeixen bastants casos (o almenys, per el que jo he pogut observar i escoltar) de llicenciats que al no poder treballar del que han estudiat busquen com a via alternativa dedicar-se a la docència (però amb escassa vocació). I com jo entenc l'educació, ha de ser vocacional i hem d'estar preparats i formats.
I com exposes, el que succeeix és que es regeixen per la llei del mínim esforç (les meves classes, les meves assignatures, el meu horari...) i culpabilitzant a l'alumnat o al funcionament del centre (com si ells no formessin part del centre) dels fracassos de les seves pròpies actuacions.
També es compleix el famós "Efecte Pigmalión" sobre els seus alumnes. Com són els primers que no tenen grans expectatives sobre els seus alumnes i les seves possibilitats, perquè no estan convençuts del seu treball, els resultats són evidents.
Però la meva reflexió va encaminada al fet que aquesta situació és una realitat bastant generalitzada i un problema que ens podrem trobar bastants de nosaltres. Per això, considero que la nostra labor com a futurs psicopedagogos és convertir-nos en agents de canvi. No actuant com a revolucionaris en contra de la majoria del claustre, ja que podria considerar-se un suïcidi professional, sinó anar creant espais de reflexió sobre la pràctica educativa, realitzant petites propostes (de vegades els canvis es produeixen amb petits pasitos) i buscant les estratègies més adequades per a cada moment. I sobretot, armant-se de paciència, ja que en cas contrari un pot acabar enfadat, frustrat o esgotat per no poder veure els resultats de seguida.
Hola Teresa,
ResponEliminaAquest comentari es referex a la reunió del professorat de l'aula oberta. En fas un relat descriptiu. Hagués estat bé que haguessis explicat el teu punt de vista sobre el funcionament de les reunions, el procediment de discussió i d'arribar a acords, p.e. analitzat aquells aspectes més i menys positius i tot fent propostes de millora, si era el cas